Com a mediadora familiar, he après a escoltar més enllà de les paraules. Però hi ha relats que no només s’escolten: es senten. Fa uns dies, asseguda davant d’una mare, vaig percebre una d’aquestes històries que deixen empremta. No parlava només des del cansament, sinó des d’una pena profunda, d’aquelles que neixen quan una lluita es fa en solitari massa temps.

Aquella conversa va ser un mirall. Un recordatori que darrere de cada família hi ha vides que sostenen, mares que insisteixen i infants que esperen. I també, una evidència: quan el sistema no escolta, el conflicte no desapareix —es transforma en frustració, en desgast i en una sensació profunda d’abandonament.

He viscut la frustració. No com una idea abstracta, sinó com una emoció que pesa, que es queda al cos després de cada porta tancada, de cada resposta que no arriba, de cada mirada que no entén. He viscut la pena d’una mare que intenta sostenir el seu fill —amb les seves necessitats, amb la seva manera única d’estar al món— en un sistema que sovint no està preparat per acollir-lo.

Parlar de neurodivergència no és només parlar de diagnòstics. És parlar de vida quotidiana, de rutines que costen, de moments d’angoixa, però també de potencial, de sensibilitat i de formes diferents d’aprendre i relacionar-se. El problema no és la diferència, sinó la manca d’estructures que la sostinguin.

En els darrers anys, el concepte de neurodivergència ha anat guanyant visibilitat, ajudant a comprendre millor realitats com el TDAH, l’autisme o les altes capacitats. Tanmateix, aquest avanç conceptual no sempre s’ha traduït en una resposta efectiva per part de les administracions públiques. Per a moltes famílies, especialment en territoris insulars com Menorca, la distància entre el discurs institucional i la realitat quotidiana és encara abismal.

Criar un infant amb necessitats específiques de suport educatiu implica una dedicació emocional, logística i econòmica constant. Però quan, a més, aquestes famílies es troben amb un sistema que no escolta, no acompanya i no dona respostes adaptades, la frustració esdevé una experiència crònica.

Una de les grans problemàtiques en contextos com Menorca és la temporalitat. L’economia estacional condiciona no només el mercat laboral, sinó també la continuïtat dels serveis. Professionals que canvien, programes que s’interrompen, recursos que desapareixen just quan més es necessiten. Aquesta discontinuïtat impacta directament en infants que, per la seva condició, necessiten estabilitat, rutina i vincles segurs.

L’estiu, que per a moltes famílies representa un temps de descans, es converteix en un període especialment crític. La manca d’espais qualificats, casals inclusius o professionals formats en neurodivergències deixa moltes famílies sense alternatives reals. Això no només limita el desenvolupament dels infants, sinó que també incrementa la sobrecàrrega familiar, especialment en mares que sovint assumeixen el rol principal de cura.

La sensació de no ser escoltats per part de les administracions és un dels factors més dolorosos. No es tracta només de manca de recursos, sinó de manca de reconeixement. Les famílies reclamen ser part activa en la construcció de solucions, ser tingudes en compte en el disseny de polítiques públiques i no ser percebudes com a casos a gestionar, sinó com a realitats a comprendre.

Cal una mirada sistèmica i territorial. No es poden aplicar les mateixes polítiques en entorns urbans que en contextos insulars. La doble insularitat, la manca de professionals especialitzats i la dependència de la temporada turística exigeixen respostes específiques, flexibles i sostingudes en el temps.

És imprescindible apostar per:Xarxes de suport comunitari estables.Programes d’estiu inclusius i accessibles. Formació especialitzada per a professionals.Participació real de les famílies en la presa de decisions.

Però més enllà de la vivència, hi ha una realitat que no podem ignorar: aquesta situació té una dimensió legal. El dret a l’educació inclusiva no és una opció, és una obligació reconeguda tant a nivell estatal com internacional. La Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat estableix clarament el dret dels infants a rebre una educació en igualtat d’oportunitats, amb els suports necessaris. Així mateix, la Llei Orgànica d’Educació (modificada per la LOMLOE) reforça el principi d’inclusió i atenció a la diversitat com a eix del sistema educatiu.

Quan aquests drets no es garanteixen —quan no hi ha recursos suficients, quan no es planifiquen alternatives en períodes no lectius, quan les famílies no són escoltades— no estem només davant d’una dificultat organitzativa. Estem davant d’una possible vulneració de drets.

Les famílies no demanam privilegis. Demanam equitat. Demanam que els seus fills no quedin fora del sistema per falta de previsió o de voluntat política.

Escoltar no és només sentir, és validar, incorporar i actuar. I avui, moltes famílies continuen cridant en un sistema que encara no ha après a escoltar-les.