Per Mercè Pomar

Vivim envoltats de discursos sobre l’amor. Sèries, cançons, pel·lícules i xarxes socials projecten la imatge d’un amor ideal, etern, passional, capaç de vèncer-ho tot. Però la realitat de les relacions de parella és molt més complexa. En l’amor real hi ha tendresa i il·lusió, sí, però també hi ha pors, ferides, inseguretats, diferències i, sobretot, conflictes.

I és que estimar no és només sentir, sinó també gestionar. Gestionar la diferència, el desacord, la frustració i el dolor. Aquí és on entra en joc una disciplina encara poc coneguda però cada vegada més necessària: la conflictologia. Més que una tècnica, és una mirada que ens convida a entendre el conflicte no com un fracàs, sinó com una expressió natural de la vida compartida. El conflicte no és el problema: el problema és no saber què fer-ne.

Les parelles com a microcosmos

Les relacions de parella funcionen com microcosmos on conflueixen dues històries personals, dues maneres de mirar el món, dues formes d’estimar. Quan el vincle és sa, aquest encontre és enriquidor. Però quan les diferències s’acumulen sense espais de resolució, quan la comunicació es deteriora o quan els silencis pesen més que les paraules, el conflicte s’instal·la i es cronifica.

Les parelles no trenquen d’un dia per l’altre. El trencament sol ser la conseqüència d’una suma de malestars petits, de paraules no dites, de gestos rebutjats, de rutines que esdevenen murs. I el més preocupant és que moltes vegades, només un dels membres pren consciència del deteriorament i fa la primera demanda d’ajuda. La pràctica clínica i els estudis apunten que, en una gran majoria de casos, són les dones qui acudeixen primer a teràpia o demanen suport professional. Aquest fet no és casual: tradicionalment, a les dones se les ha educat per cuidar els vincles i expressar les emocions, mentre que els homes han estat socialitzats en la contenció, l’autonomia i el silenci.

Això genera un desequilibri que es trasllada a la relació d’ajuda: una part motivada per buscar solucions i una altra que, potser, encara no reconeix el conflicte o el viu com un atac. La intervenció, en aquests casos, pot ser difícil i fins i tot frustrant. Però si s’aconsegueix activar una responsabilitat compartida, el procés pot ser transformador.

El conflicte que no es tracta, s’enquista

Quan els conflictes no es posen sobre la taula, no desapareixen, sinó que es transformen: en ressentiment, en ironia, en indiferència o en agressivitat. S’instaura un patró relacional tòxic, en què cada interacció reforça el malestar. Així, apareixen les famoses “quatre cavalleres de l’apocalipsi” de John Gottman: la crítica destructiva, el menyspreu, l’actitud defensiva i el bloqueig. Quan aquests patrons es normalitzen, l’estructura de la relació es debilita: es perden la confiança, el respecte mutu i la capacitat d’escoltar. El vincle es desconnecta emocionalment.

A més, un conflicte de parella no resolt no queda mai aïllat: afecta totes les dimensions de la vida. La persona pot experimentar ansietat, insomni, baixa autoestima, dificultats per concentrar-se o per gestionar altres relacions. Si hi ha criatures, l’impacte s’estén al sistema familiar, amb efectes emocionals molt profunds. En alguns casos, la relació pot derivar en formes de dependència afectiva, gelosia o, en situacions més greus, violència psicològica o física.

Noves mirades, nous reptes

En l’actualitat, en el nostre “Espai”estem assistint a una transformació en la manera d’entendre les relacions de parella. S’estén el concepte de parelles conscients, amb valors com la comunicació oberta, la igualtat emocional, el consentiment i l’autoconeixement. A més, s’incrementa l’interès per models en la mediació i l’acompanyament des de la perspectiva de gènere, que reconeixen els condicionants socials i culturals que intervenen en el vincle. Alhora, les xarxes socials han generat noves pressions i nous escenaris de conflicte, amb l’exposició constant, la comparació i la necessitat de validació externa. En aquest context, tenir eines per cuidar la relació des de dins és més important que mai.

Cap a una nova cultura relacional

Per tot això, cal una nova cultura relacional, on demanar ajuda no sigui viscut com un fracàs, sinó com un acte de responsabilitat i cura. El conflicte ha de deixar de ser un tabú per passar a ser un senyal d’alerta, una crida a l’escolta i a la revisió profunda.

És urgent que incorporem la conflictologia i la intel·ligència relacional en l’educació afectiva de joves i adults. Que aprenguem a llegir el malestar abans que esdevingui crònic. Que puguem detectar els senyals d’alarma en la comunicació de parella i intervenir amb eines, amb suport i amb respecte.

La conflictologia ofereix estratègies per obrir canals de diàleg, entendre les emocions que hi ha sota els comportaments, posar límits sans i reconstruir la confiança. A través de l’acompanyament terapèutic, la mediació o la teràpia sistèmica breu, moltes parelles poden reconstruir el seu vincle o, si cal, separar-se de manera conscient i respectuosa, sense deixar seqüeles emocionals greus.

Estimar millor és possible

No és cert que l’amor ho pot tot. El que pot tot és el compromís real amb l’altre i amb un mateix. L’amor adult no idealitza, sinó que es responsabilitza. I saber demanar ajuda, saber mirar-se i revisar-se, és una de les expressions més madures de l’estimar.

“Una relació sana no és aquella on no hi ha conflictes, sinó aquella on els conflictes es poden mirar als ulls i transformar-se en camins de creixement.”