Al setembre es torna a iniciar el curs escolar i tot allò que això comporta. És el moment en què es reprenen les rutines habituals, es reprenen les classes i es pensa en les activitats extraescolars.

Per a molts nins i adolescents s’ha acabat la barra lliure de l’ús del mòbil, les xarxes socials i les pantalles digitals. He d’incidir que la feina de tornar a establir límits és sempre més complicada del que sembla, en extralimitar un bon ús a un ABÚS de les pantalles, sigui quina sigui.

Revisar i analitzar l’evidència actual sobre l’addicció a les pantalles i l’ús de xarxes socials a la població adolescent hauria de ser un focus d’atenció com d’intervenció, per a l’estudi a la nostra societat i el futur dels efectes emocionals, conductuals i fisiològics dels nostres nens i adolescents.

Per a qualsevol pare no és fàcil establir la barrera del “límit” i la millor manera de fer-ho serà sempre amb la implicació i col·laboració del menor i executant-se de forma assertiva i progressiva.

Els nostres fills i alumnes actuals són nens que han nascut en un entorn digital, envoltats de tecnologia.

La societat actual, societat de la informació i del coneixement, es caracteritza per la complexitat del món industrial i tecnològic i per una tendència a la globalització econòmica i cultural.

Per això, se’ns exigeix l’ús de totes les nostres capacitats i de noves competències personals, socials i professionals per poder aconseguir un exercici efectiu i afrontar els canvis continus que se’ns imposen.

Tot i això, en molts casos, les eines que utilitzem per assolir aquests objectius no són les més adequades i només condueixen a la frustració, l’ansietat o l’estrès, que ens fa comportar-nos d’una manera inadequada tant amb nosaltres com amb els altres, creant un cercle viciós que per desgràcia transmetem als nostres fills i alumnes al camp pedagògic.

L’ús massiu d’internet com a servei simplifica la vida de les persones, però, comporta diversos problemes dins dels quals es pot referir el “Mal ús de les xarxes” i el famós aferrament a una pantalla.

Potser, un dels motius pels quals això passa té a veure amb la poca atenció que tant pares com altres actors de la societat presten a la dimensió emocional dels nens, dimensió que ha de ser educada perquè les emocions i els sentiments que tan importants són a la nostra vida, es converteixin en aliats i no en enemics.

Fa uns quants anys la UNESCO va publicar l’Informe Delors, on fa referència als canvis d’estils de vida que viu el món contemporani, s’analitzen les tensions que això provoca i plantejaven les solucions i alternatives futures per a l’educació del segle XXI.

Després de recomanar com hem de superar aquestes tensions, l’informe diu textualment: “Això que proposem suposa transcendir la visió purament instrumental de l’educació considerada com la via necessària per obtenir resultats (diners, carreres, etc.) i suposa canviar per considerar la funció que té en la seva globalitat l’educació: la realització de la persona, que tota sencera ha d’aprendre a ser”.

La nostra societat ha canviat vertiginosament, de manera que la formació permanent que la nostra societat actual imposa als seus ciutadans també resulta indispensable per al professorat en tots els nivells educatius.

Plató deia: “La disposició emocional de l’alumne determina la seva habilitat per aprendre”. Doncs bé, si el desenvolupament intel·lectual dels nostres fills ens preocupa i fem el possible per millorar-ne el nivell d’aprenentatge, convé recordar que, tot i que l’intel·lecte pot estar excel·lentment desenvolupat, el sistema de control emocional pot no estar madur i de vegades aconsegueix sabotejar els èxits d’una persona altament intel·ligent.

L’emoció és més forta que el pensament, fins i tot pot arribar a anul·lar-ho. Per això és de màxima importància que les escoles s’alfabetitzin emocionalment per millorar la qualitat d’“educar en Intel·ligència Emocional” creant alumnes emocionalment intel·ligents.

És important que els infants i els alumnes comprenguin que les emocions són una part fonamental de l’ésser humà, determinen el nostre comportament, manifestant-se a través de l’ajust social, el benestar i la salut de l’individu.

L’addicció a les pantalles o altres dependències digitals, actualment es pot definir com la incapacitat del subjecte per limitar l’ús d’aquesta eina provocant un malestar significatiu en l’individu, per això l’adquisició i la dificultat per controlar un comportament es lliga regularment a l’efecte de recompensa que aquest pot generar a curt termini. D’altra banda, hi ha proves que l’execució reiterada d’una conducta, i la pèrdua de control sobre ella, pot interferir amb el funcionament de l’individu –tant biològic, psicològic i social– de manera similar als trastorns per consum de substàncies (Grant, Potenza, Weinstein, & Gorelick, 2010).

Un punt rellevant és que la recerca de suport a la xarxa, és a dir, el suport social en línia– augmenta la probabilitat de desenvolupar aquesta addicció. Per tot això, cal desenvolupar programes que ensenyin els alumnes a prendre consciència del món dels sentiments, a saber parlar-ne, a descobrir les connexions entre pensaments, emocions i reaccions, i a manejar adequadament l’enuig, la tristesa, l’ansietat, etc.

Evidentment, l’educació de les emocions requereix una formació inicial, però també una formació permanent. Aquest tipus d’educació és a més important perquè es pot convertir en una prevenció inespecífica, prevenció d’estrès, de la depressió, dels conflictes interpersonals, i alhora en potencia el desenvolupament com a persona.

Malauradament, atès que cada cop més nens no reben al seu entorn familiar un suport segur per transitar per la vida, i que molts pares no són cap model d’intel·ligència emocional per als seus fills, les escoles juguen un important rol en ser l’únic lloc cap a on es poden dirigir la infància i l’adolescència, a la recerca de pautes per superar les deficiències dels nens en l’aptitud social i emocional.

En els darrers anys, ha sorgit evidència científica significativa sobre la capacitat de millorar la intel·ligència emocional a través de programes d’educació emocional ben estructurats i fonamentats teòricament. Per tant, l’Educació Emocional és important i convenient, ja que pot millorar alguns dels recursos psicològics més valuosos amb què les persones s’enfronten a la seva vida.

Així mateix, l’educació emocional a les escoles s’ha d’entendre com un element imprescindible per a la promoció d’una personalitat integral.

Les contribucions recents de la Neurociència, Psiconeuroimmunologia, Benestar Subjectiu ens han permès comprendre millor com funciona el cervell en relació amb les emocions. És per això que l’aplicació de l’Educació Emocional es pot sentir en moltes situacions: comunicació efectiva i emocional, resolució de conflictes, presa de decisions, prevenció no específica (drogues, sida, violència, anorèxia, intents de suïcidi, etc.).

En darrer terme, es tracta de desenvolupar l’autoestima, expectatives realistes i desenvolupar habilitats per a una perspectiva flexible i positiva de la vida. Tot això per garantir un benestar subjectiu més gran, la qual cosa condueix a un benestar social més gran.

Aleshores com a societat em pregunto: ¿Què estem fent per desenvolupar les habilitats de maduresa emocional dels nostres fills i alumnes (escoles, centres esportius i altres…) que els permetrà potenciar la seva formació acadèmica i elevar el seu nivell d’aptitud social i emocional?
Els dotem de pensament i d’actitud crítica davant dels continguts d’internet? Se’ls ensenya a protegir la seva privadesa i seguretat?

 

MERCÈ POMAR

MEDIADORA – ADVOCAT DE FAMÍLIA
COACH – INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL CERTIFICADA
www.mercepomar.com